Com competir sense por a fallar a l'hoquei patins

Qualsevol que hagi jugat a hoquei patins coneix aquesta sensació: la bola arriba, hi ha una dècima de segon per decidir, i en lloc d'actuar amb naturalitat apareix el dubte. No és falta de tècnica ni d'hores d'entrenament. És por a fallar. I encara que sembli un tema menor comparat amb el material o la tàctica, el cap pot condicionar el joc tant com unes botes mal ajustades o un stick desgastat.

La por no ve de l'error, ve del que penses sobre ell

Fallar una passada, perdre una bola o no arribar a temps a una jugada són part normal del joc, fins i tot al màxim nivell. El que realment frena un jugador no és l'error en si, sinó la història que s'explica a si mateix sobre el que aquest error significa: que decebrà l'entrenador, que els companys pensaran que no està a l'alçada, o que confirma que "no és tan bo" com creu. Aquesta interpretació, molt més que la fallada real, és el que genera tensió i bloqueig en la següent jugada.

Què li passa al teu joc quan competeixes amb por

La por a fallar no es queda només al cap: es tradueix directament en el joc. Un jugador que tem equivocar-se sol dubtar abans de prendre decisions, cosa que fa que arribi tard a jugades que en condicions normals resoldria amb facilitat. Tendeix a triar l'opció més segura en lloc de la més efectiva, fins i tot quan això significa jugar per sota del seu nivell real. I, amb el temps, deixa d'intentar certes jugades —un regat, un xut, una decisió arriscada en defensa— simplement per evitar la possibilitat de fallar en públic.

Fallar no et fa pitjor jugador

És fàcil caure en la idea que cada error resta valor, però la realitat de l'esport de competició diu just el contrari. Arriscar no és el mateix que equivocar-se: un jugador que s'atreveix a intentar una jugada complicada i falla està, en realitat, jugant amb més nivell que un altre que només tria opcions segures per por a les conseqüències. I perdre una bola puntual no defineix la qualitat d'un jugador, de la mateixa manera que un sol gol encaixat no defineix un porter. El nivell es construeix amb el conjunt de decisions al llarg d'una temporada, no amb una sola jugada aïllada.

El que diferencia els millors jugadors no és no fallar

Si s'observa amb atenció els jugadors més consistents, la diferència no és que fallin menys que la resta. És en el que fan just després de fallar. Un jugador amb bona mentalitat competitiva perd una bola i, tres segons després, ja és en la següent acció amb la mateixa intensitat i la mateixa confiança que abans de l'error. No es queda enganxat a la fallada anterior, no baixa els braços ni canvia la seva manera de jugar per por a repetir-la. Aquesta capacitat de continuar jugant igual després d'un error és, probablement, l'habilitat mental més valuosa en qualsevol esport d'equip.

Com començar a entrenar aquesta part del joc

La bona notícia és que la relació amb l'error es pot treballar, igual que la tècnica o la condició física. Un primer pas útil és canviar la pregunta que es fa un jugador després de fallar: en lloc de "per què he fallat?", que sol portar a l'autocrítica, resulta més útil preguntar-se "què faré en la següent jugada?", que retorna el focus a l'acció. També ajuda parlar obertament de l'error amb l'entrenador o els companys, traient-li el pes de tabú: normalitzar que fallar forma part del joc redueix molt la pressió que se sent abans d'intentar alguna cosa arriscada. I, sobretot, ajuda recordar que arriscar i fallar en l'intent sol aportar més aprenentatge —i més progrés a mitjà termini— que jugar sempre sobre segur.

Competir de veritat no és evitar errors

Al final, competir amb confiança no significa jugar sense fallar mai, cosa que no li passa a cap jugador, ni tan sols als d'elit. Significa no deixar que la por a fallar decideixi per tu abans que comenci la jugada. La propera vegada que dubtis si intentar aquesta jugada arriscada, recorda que la por no ve de l'error que podries cometre, sinó del que has decidit pensar sobre ell. Canvia el pensament, i el joc canvia amb ell.